dilluns, 9 d’agost del 2010

Concentrat de coses (d'abans de la sortida)

Les cues als pocs ordinadors dels albergs m'han impedit fer cap post fins al dia d'avui. Intentaré recuperar el temps perdut fent-vos 5 cèntims de com està el patí:

Dia -1 (4/8/10):

Potser no heu embolicat mai una bici amb 4 rotlles de "film" de cuina, plàstic de "bombolles" i cartró per les seves "parts nobles". Voilà:

I tot per no tenir sorpreses a l'hora de carregar la burra al bus que el dimecres 5 d'agost em portaría a Iruña-Pamplona. Un cop embolicada, l'autèntic camí de Sant Jaume va començar quan vaig haver de baixar-la al taxi. Com pesava la condemnada! Sumem-li els més de 10 kg. de pes de les alforges i tindreu com a resultat els prop de 25 kg. amb els que aquests dies estic rodant, per no dir arrossegar, per aquests pobles de les espanyes...

Dia 0 (5/8/10):

"Gràcies per confiar en la nostra companyia per aquest trajecte a Pamplona. Com a conductor d'aquest autobús és un plaer informar-los que és el meu primer dia. Espero tinguem un viatge tranquil i, si arribem, prometo treure'm el carnet de conduïr..."

Després de 6h. arribo a Iruña-Pamplona. Amb un primer cop d'ull m'ha semblat una ciutat vital i agradable, força lligada a les seves tradicions i alhora oberta al món. No en descarto una visita més al detall, més enllà de la meva passió infinita per l'ús dels braus i altres bestioles com a eina lúdico-festiva per a l'ésser animal dominant. Després d'un tour amb tapes incloses prop de l'insigne carrer de l'Estafeta, he pujat al bus destí Orreaga-Roncesvalles, el veritable punt de partida d'aquest periple.


Pluja a galletades i un aterridor rètol, aquesta ha estat la rebuda a Roncesvalles. La Colegiata, l'alberg públic, està en obres. Ocupades totes les places he hagut de fer nit en una mena de barracons provisionals amb quatre lliteres dobles plenes de gent desconeguda que no sap el que els espera, excepte els que ja han començat el camí a Saint Jean Pied de Port, el veritable inici del Camí Francés de Sant Jaume. Vaja, com unes colònies però sense monitors ni el bocata de la mama. Allà he coincidit amb en Michael, un danès resident a Castella-La Mancha ja fa molts anys i un sevillà salat amb el que he compartit l'inici del trajecte. El primer estava capficat en la seva 1ª etapa en retrocedir en bici fins a Saint Jean, creuar de nou Roncesvalles i arribar fins on pogués (uns 110 km de res...). És una altre de les motivacions del Camí, un objectiu esportiu i competitiu que porta als capacitats per a fer-ho a cometre animalades com aquesta.

Passeu per l'ombra.