Lliçó de l'etapa: Però qui et penses que ets?
La segona etapa ha arrencat amb l'esgotament físic fruit del primer dia de ruta i el cansament mental de no veure'm prou fort d'afrontar allò que la imaginació havia pintat amb els colors de la il.lusió. No tan sols per la duresa del trajecte, sinó pel que m'envolta. Em comencen a pesar les diferències entre els companys eventuals de viatge. Les motivacions que els han portat a aquesta aventura no són les mateixes que les meves i han començar a xocar amb la meva pèrdua gradual d'espai vital...
La segona etapa ha arrencat amb l'esgotament físic fruit del primer dia de ruta i el cansament mental de no veure'm prou fort d'afrontar allò que la imaginació havia pintat amb els colors de la il.lusió. No tan sols per la duresa del trajecte, sinó pel que m'envolta. Em comencen a pesar les diferències entre els companys eventuals de viatge. Les motivacions que els han portat a aquesta aventura no són les mateixes que les meves i han començar a xocar amb la meva pèrdua gradual d'espai vital...
Després de compartir 7 m2 d'habitació amb els 3 companys de la 1ª etapa a l'alberg Jakue (el millor per les bicis que he trobat en tot el camí) de Puente de la Reina (punt de trobada dels camins francès i aragonès), he engegat el dia abans de la sortida del sol amb l'objectiu massa optimista d'anar més enllà de Logronyo. Amb el pas dels quilòmetres s'ha quedat enrere en Carlos de Sabadell: Un genoll i la mecànica l'han fet tornar a casa abans d'hora. El camí continua amb la tònica del dia anterior, el mal vici de de veure l'entorn passar com les mosques, fins aquí:
Arribats a Estella-Lizarra, camí de cabres fins a Ayegui i, a tocar del monestir de Irache, les bodegues amb el mateix nom et conviden a fer un glop d'aigua...o de vi. Fart d'aigua amb regust a bidó de plàstic, he fet quatre glopades de negre a temperatura ambient (mes d'agost...) que m'han servit de combustible pel proper tram.
Un consell: No combineu mai temperatures de més de 30 graus, un entrepà de truita animal (sense "pantumaca"), uns quants glops de vi negre a mig matí i moooltes pedalades en bici. La meva cremor d'estómac crònica no ha estat el pitjor del dia, tot arribarà. Aquesta imatge pertany a la "Fuente de los Moros", a Villamayor de Mojardín. Al seu interior, uns quants graons baixen fins a una mena de piscina de dos pams de profunditat on m'hi hauria llençat de cul si no fós perquè l'aigua era de tot menys transparent. La seva ombra era d'agrair amb tant de sol cremant-me el clatell.
Los Arcos i Torres del Rio ens han apropat a Logronyo i, amb la previsió encara llunyana del final d'etapa, les cames però sobretot el meu cap han començat a dir prou. És a l'entrada de la capital de La Rioja on he patit la primera crisi del camí. La "pájara" m'ha fet desistir d'acabar l'etapa a Ventosa i he posat el fre quan, entrant a Logronyo, he baixat de la bici per refrigerar-me a Ca la "Felisa":
És un dels clàssics del camí, aquesta senyora continua la tradició de sa mare amb una parada a peu de carretera venent refrescs diversos i regalant amabilitat o, com resa el segell,"Higos, agua y amor". Sort de la ingestió de líquid i d'aturar-me quan tocava, és aquí on m'he posat en dubte un cop més.
Amb els albergs de Logronyo a petar, des de la parròquia de Santiago de la ciutat ens han adreçat a les afores, a la parròquia d'El Salvador, on el Pare Jesús ha improvitzat amb matalassos d'espuma un acollidor alberg. Sense dutxes se'ns ha convidat a banyar-nos a l'entrada de l'església amb una mànega (vegi's la cosa groga de la foto de l'esquerra) i amb aigua freda. No m'hauria imaginat mai que m'acabaria ensabonant els picarols a l'aire lliure davant d'una església. Déu ens agafi confessats...
