Lliçó de l'etapa: Dos són multitud
No ens han alliberat les bicis fins 2/4 de 8 del matí però, després de la pallissa del dia anterior, he aparcat les presses per sortir pel primer cop en tot el camí. Content per tenir de nou sota control el quilometratge previst, encarava un dia aparentment plàcid però, a l'hora de seure per començar a pedalar he notat com el meu cul es queixava com si li haguessin clavat un grapat de xinxetes. Uns quants minuts de contacte seïent-natges i el dolor ha semblat adormir-se, com de fet totes les meves parts nobles. A l'alçada d'Atapuerca he afegit quilòmetres a l'etapa i, després d'esmorzar alguna fletxa groga, he fet mitja volta i he pres el camí en la direcció correcta. Després d'una dura ascensió amb unes fantàstiques vistes de la meseta castellana, he enfilat en solitari el descens cap a Burgos.
No ens han alliberat les bicis fins 2/4 de 8 del matí però, després de la pallissa del dia anterior, he aparcat les presses per sortir pel primer cop en tot el camí. Content per tenir de nou sota control el quilometratge previst, encarava un dia aparentment plàcid però, a l'hora de seure per començar a pedalar he notat com el meu cul es queixava com si li haguessin clavat un grapat de xinxetes. Uns quants minuts de contacte seïent-natges i el dolor ha semblat adormir-se, com de fet totes les meves parts nobles. A l'alçada d'Atapuerca he afegit quilòmetres a l'etapa i, després d'esmorzar alguna fletxa groga, he fet mitja volta i he pres el camí en la direcció correcta. Després d'una dura ascensió amb unes fantàstiques vistes de la meseta castellana, he enfilat en solitari el descens cap a Burgos.
He compartit el descens fins a Burgos amb un noi gallec que conduïa una pesada mountain bike d'acer dels anys 80. El seu objectiu es fer el camí que el seu pare no va poder fer amb aquella bici. Un pelegrí, un camí, una història, una motivació diferent...
La Catedral de Burgos s'ha convertit en improvisat "meeting point" d'uns quants ciclistes, entre ells el company mexicà que, amb els pas dels dies i els quilòmetres, i de forma involuntària, va reduint el meu espai vital.La meva il.lusió d'un camí en solitari, o amb la única companyia del meu altre jo, comença a esvaïr-se. El company de viatge no és el problema, és la presència d'algú de forma constant el que no em deixa viure l'experiència al meu aire. He volgut enganyar l'estómac per esvair els fantasmes. No he volgut deixar Burgos sense tastar la morcilla d'arròs que en altres visites hem devorat. L'error ha estat fer-ho per esmorzar a les nou del matí, el meu estómac m'ha ha estat recordat durant gran part del dia.
La propera queixalada ha estat a Hontanás per dinar. El clàssic menú del pelegrí (ou i patates fregits, bistec i calories per parar un tren, bo i barat) ha ajudat a evitar una "pájara" com la de Logronyo, i el restaurant ha posat una mica d'ombra a aquesta sufocant etapa. El meu cul necessitava una pausa i un petit mareig al aturar-me m'ha posat en alerta: "Atura't, menja, descansa i refresca't", semblava aconsellar-me aquest gosset a l'entrada del poble.
El camí ha continuat sota un sol de justícia i amb algunes "perles" per a la vista com ara les ruïnes de l'antic convent de Sant Anton. Les seves enormes arcades gòtiques creen una atmosfera amb un punt entre fantasmagòric i esotèric.
Castrojeriz ens ha rebut en silenci, com un poble fantasma. No sabies del cert si és que no hi vivia una ànima o bé tothom estava refugiat a casa fugint de la canícula d'aquelles hores de la tarda. Hem triat esquivar la "Colina de Mostelares" vorejant-la per carretera, sumant però més quilòmetres a l'etapa per evitar una ascensió força dura. La resta del trajecte fins a l'arribada a l'alberg ha estat un engany, un fals pla en ascens on el meu cul encara no havia dit la seva última paraula.Val a dir que el dolor a les parts accentua l'ansietat al final de les etapes i, per curar-me en salut, m'he assegurat un bon llit reservant a mitja tarda plaça a l'alberg corresponent. "En el camino", aquest és el nom de l'alberg al poble de Boadilla del Camino. El que des de fora sembla un lloc en runes, a l'interior és un dels millors albergs del camí. Quan he vist la seva piscina, he dubtat entre tirar-m'hi amb bici i tot o bé beure'm tota l'aigua. Finalment, sense banyador i davant la impossibilitat de banyar-m'hi en boles, he triat la dutxa.
P.S.: El millor de l'alberg ha arribat...setmanes més tard. Un ocellet m'ha dit que, un any abans, la Sònia i en Xavi hi varen "encarregar" en Marcel. El teu tiet continua treballant en la cançó, la del pet que forada una paret. No he avançat gaire, però tot arribarà. De moment aquí tens unes fotos del niuet dels teus papis...Petonets.
