Lliçó de l'etapa: Aquest Camí s'acaba, però el teu continua...
L'última de les etapes ha tingut un regust de comiat: Demà ja no pedalaràs, ni hauràs de vestir aquest ridícul "coulotte" (amb la conseqüent millora del reg sanguini entre cintura i genolls), ni et caldrà el casc (no obligatori pels peatons...però tot arribarà), no hauràs de matinar com els galls ni d'anar a dormir com les gallines. Demà deixaràs de fer el que, primer de forma més aviat mecànica i després gaudint a cada moment, has viscut els darrers 10 dies. Són els primers pensaments 
que m'han vingut al cap a l'inici del final de l'aventura.
L'última de les etapes ha tingut un regust de comiat: Demà ja no pedalaràs, ni hauràs de vestir aquest ridícul "coulotte" (amb la conseqüent millora del reg sanguini entre cintura i genolls), ni et caldrà el casc (no obligatori pels peatons...però tot arribarà), no hauràs de matinar com els galls ni d'anar a dormir com les gallines. Demà deixaràs de fer el que, primer de forma més aviat mecànica i després gaudint a cada moment, has viscut els darrers 10 dies. Són els primers pensaments 
que m'han vingut al cap a l'inici del final de l'aventura.Ha estat com un passeig dominical. Entre l'allau dels pelegrins a peu no he pogut evitar fer una foto a aquest italià sense presses i, tot sigui dit, sense una motxilla gaire pesada. D'aquesta manera s'hauria de viure, no tan sols el Camí, sinó el dia a dia:"Piano piano, si va lontano..."
El tram del dia ha estat una successió de petits poblats ramaders, alguns abandonats, on s'hi pot endevinar un passat amb més vida. El que viuen avui aquestes pedres és un desfilar de gent que, empès cadascú vés a saber per què, dirigeixen les seves passes i pedalades cap a Santiago. A mi, com que el tema religiós no el toco, em van empènyer les ganes de respirar; de tenir espai i temps per endavant i tractar-los amb cura, ja ho fan massa sovint això d'escapar-se, les hores i les distàncies. Volia treure-hi profit, per exemple, a aquell preciós passeig enmig d'atapeïts boscos de roures i eucaliptus.
5 quilòmetres per arribar. A les portes de Santiago de Compostela, el Monte do Gozo és un altre clàssic del Camí. Anys enrere des de la seva part més alta es podia veure la ciutat coronada per les torres de la seva catedral. Avui en dia amb prou feines es veuen les torres i, convertit en la darrera aturada abans d'entrar a la ciutat, el que podia haver estat un espai de tranquil.litat i pau és ara un pàrking per busos, una mena de complex turístic del qual m'he escapat per cames no sense fer-me abans a foto de rigor en l'emblemàtic monument, lleig com un pecat però monument al cap i a la fi.És dissabte. Sumem-hi a la marabunta
d'un cap de setmana d'agost el fet de ser any Xacobeu. L'entrada a Santiago l'he fet entre l'allau de pelegrins a peu que enfilaven cap a la Praza do Obradoiro. No dec haver entrat pels carrers correctes pels ciclistes perquè m'ha semblat no veure-hi cap bici. En un estret carrer en contra-direcció he hagut de baixar de la burra i fer un tram a peu de
manant disculpes. Després de submergir-me en unes arcades i baixar un parell de trams d'escala, s'acostava el final del camí. La forta remor provinent de la plaça m'ha fet intuir la gentada que hi havia i, just abans d'entrar-hi per un dels laterals, he dissenyat la tàctica per a la meva entrada triomfal: Sense pujar a la bici, pas a pas i sense girar el cap per mirar la catedral, he anat creuant la plaça en diagonal fins a situar-m'hi al centre. Després de respirar a fons m'hi he encarat:La Catedral de Santiago aixeca imponent la seva façana barroca sobre les escales i tots els quilòmetres han caigut de cop sobre les meves espatlles. Era el pes de l'emoció, suposo. L'estampa ha estat curiosa: gent plorant, abraçades, cants corals, gent desfeta pel cansament. Tot i que que sóc de llàgrima fàcil, m'he contingut i he complert amb la promesa :"Eva, per mooolts anys! Ja he arribaaat!"
He portat la bici a una botiga, Ultreya, per retornar-la a casa dels papis, a Castelló (d'Empúries!). M'he quedat amb el necessari en una alforja i he retornat l'altra amb la bici. A partir d'aquí, tinc dia i mig per fer el guiri.10 dies i més de 800 km. després, no tinc clar si n'he tret una lliçó. Tampoc era la meva intenció quan vaig començar el viatge. El camí de la meva vida continua, amb pujades i baixades, sovint sobre terreny favorable però a vegades amb algun sot, amb el paisatge i les companyies adequades per a convertir-lo en un agradable passeig, mai en una cursa...
