La meva intenció era evitar aturar-me a fer nit a les ciutats més grans que hi ha al camí per evitar el trànsit, però ahir les cames i el cap em varen fer figa a Logronyo i no vaig tenir més remei que fer-ho, tot i que he fet nones a les afores de la ciutat i per tant a l'hora de la sortida no hi havia sidral a les carreteres. L'inici de l'etapa ha estat plàcid, gràcies sobretot al paisatge amb llac inclòs, però la cosa no ha parat de pujar fins més enllà de Ventosa, a l'alt de San Anton. El matí proporciona una treva a les altes temperatures, però el que no té pietat són els km. d'ascens i el meu altre jo, aquell que no para de queixar-se i dubtar, el que començava a anhelar solitud, aquell que vol fer la seva però no el deixen, el que comença a arrugar el front...
És a Nájera on hem perdut un efectiu, "er pisha" de Sevilla ha fugit i li hem perdut la pista. El duo sacapuntas (el mexicà i jo) hem encarat la llarga etapa amb un sol de justícia, deixant enrere les terres de La Rioja (a la dreta, Santo Domingo de la Calzada) per entrar a Castella-Lleó.
Una imatge val més que mil paraules:
Com que l'anterior etapa la vaig acabar uns 20 km. abans d'hora, els he volgut recuperar avui . No comptava amb el trencament de cadena del company mexicà, sort n'hem tingut del meu set de primers auxilis. A part de l'esgotament físic, la pedra a la sabata del dia ha estat arribar al lloc previst, no fos cas que la planificació se n'anés a norris: Arribar, a l'hora, no molt tard, com està previst, com has planejat, com ho diu el mapa...Quan el passeig es converteix en una cursa, vol dir que alguna cosa no rutlla. I pitjor és si l'objectiu fa pujada, molta pujada: L'alt de La Pedraja, una ascensió animal després de Villafranca Montes de Oca, pràcticament ens l'hem berenat tot empenyent la bici.
Hi hem arribat pel camí original el de terra. Es veu que l'ascensió per asfalt es més humana. Això si, un cop a dalt, el descens és el més fantabulós que mai he fet, 7 km. de baixada per un ample camí ple de sots i sorpreses amb les que perfectament m'hi podia haver deixat alguna cosa més que els ossos en cas de caiguda. L'entorn és fantàstic, poblat de grans boscos de pins i avets, i amb el final de l'etapa cada cop més proper.El lloc on deixar-se caure ha estat l'alberg El Pajar, a Agés. Després de la punyetera logística (treu-buida-desa alforges, renta-penja-recull roba, buida-neteja-omple bidons,etc) i d'una dutxa al detall, m'he donat un senyor homenatge amb pernil, llom, formatge, vinet i d'altres balls regionals, per celebrar i acomiadar un dia amb 107 km. a les meves cames de filferro.
