Lliçó de l'etapa: La vida és com una muntanya russa (i II)
Tot i que en l'etapa d'ahir vaig coronar el punt més alt del Camí (Cruz de ferro, 1.495 metres), avui ha tocat l'etapa amb les ascensions més llaaaargues. Ara no recordo les vegades que he hagut de posar els peus a terra però, com a personeta poc propensa a les heroïcitats, no em feia res. Portava prop de 700 km. recorreguts i tant se me'n fotia. Com a primerenc en aquesta aventura he tirat per asfalt. Es veu que el camí d'orígen (el dels que van a peu) es una animalada fer-lo en bici, i l'escàs trànsit de vehicles fa recomanable pels ciclistes anar per la carretera. Puja que pujaràs fins que Galícia m'ha donat la benvinguda amb un preciós Arc de Sant Martí. Ha merescut la pena aturar-se de nou:
Tot i que en l'etapa d'ahir vaig coronar el punt més alt del Camí (Cruz de ferro, 1.495 metres), avui ha tocat l'etapa amb les ascensions més llaaaargues. Ara no recordo les vegades que he hagut de posar els peus a terra però, com a personeta poc propensa a les heroïcitats, no em feia res. Portava prop de 700 km. recorreguts i tant se me'n fotia. Com a primerenc en aquesta aventura he tirat per asfalt. Es veu que el camí d'orígen (el dels que van a peu) es una animalada fer-lo en bici, i l'escàs trànsit de vehicles fa recomanable pels ciclistes anar per la carretera. Puja que pujaràs fins que Galícia m'ha donat la benvinguda amb un preciós Arc de Sant Martí. Ha merescut la pena aturar-se de nou:
Una fina pluja i una atapeïda boira m'han acompanyat durant tota l'ascensió. Eren companyes de viatge benvingudes, el matí hauria estat
molt dur si, enlloc de la fresca, el sol i la calor haguessin volgut seguir la meva roda. Puja que pujaràs, fins el primer dels clàssics dels dia, l'alt de O Cebreiro.Hi ha més per veure que el que hi ha a la foto, però la boira ho ha amagat. Breu descens, massa breu, i de nou cap amunt pel darrer gran esforç del dia. El següent port, l'alt de San Roque. Quan he arribat a l'alt del Poio m'he dit: "Nano, ja ho tenim!" (la cara de restret de la foto és producte d'estirar el "gadgeto-braç" buscant l'angle perfecte). Era conscient que, un cop superat aquest pic tot anava coll avall, no només fins el final del dia a Sarria, sino el que em quedava de camí.
Fotia una rasca de mil dimonis i el xirimiri gallec a les altes velocitats de la baixada es convertia en tempesta, sort del "xubasqueru". A Samos el descens es suavitza, surt el sol i coincideixo amb un dels personatges de l'any al camí: Francisco Calderón empeny un curiós carro-bici de 100 kg. de pes, amb un gran "cor" de fusta d'om al davant, per a reclamar l'ús de la fusta dels arbres morts abans de destrossar la dels els arbres vius. Un altaveu més per una altra causa aparentment perduda.
Feia forces quilòmetres que se m'havien acabat les presses, l'angoixa i la tonteria. Fins i tot he arribat al final d'etapa, a Sarria, sense reservar alberg. A l'oficina de turisme em diuen que queden poques places en un nou alberg, el San Lázaro, tranquil i a un passeig del centre. 
Primeríssima hora de la tarda. Aprofito un Mercadona proper per comprar el dinar i el sopar, menjar divers per escalfar al microones i fruita per demà. Passejant pel poble coincideixo amb els "manobres" de Bilbao, que s'han menjat en una sola etapa el dia abans tots els alts (Cruz de Ferro,O Cebreiro i Poio) d'una tacada. El dia d'avui se l'han agafat de festa. Potser ens trucarem per celebrar l'arribada a Santiago dissabte...o potser no. Crec que no.
