Hola, tropa! Des que vaig començar a fer el Camí (es diu que el comences a recórrer quan el comences a preparar) , vaig pensar en la idea de fer un blog explicant els preparatius i el dia a dia d'aquesta aventureta. No per ser el centre d'atenció de res, només per sentir-me una mica més acompanyat. En un primer moment vaig pensar en batejar el blog amb el nom de "Amb un parell de rodes", afusellant directament el lloc web de Sergi Fernández, ciclista-periodista reconegut per haver creuat els 7 deserts més grans del món a cop de pedal. Quedi clar que qualsevol comparació no és que sigui odiosa, més aviat fa riure. Finalment em vaig decidir per una expressió que tots hem pronunciat o escoltat abans d'un trajecte que, per petit que sigui en el temps o l'espai, ens allunya dels nostres. Aclarit aquest aspecte, voldria donar resposta a aquells possibles dubtes que us puguin haver sorgit arrel d'aquesta aventura :-"Però si aquest tio és un esportista de pa sucat amb oli!","Però si el paio cada cop fot més panxa i cara de pa de pagès!","Però si és un agnòstic de nassos!","Però si no ha anat en bici més enllà de l'Empordà (l'Alt)!",etc... No us manca gens de raó. Val a dir que ja fa anys que tinc l'esperit competitiu de vacances (si és que mai n'he tingut) i, per tant, l'últim que desitjo és posar-me a prova, buscar els meus límits o bé arribar a la Praza do Obradoiro abans que la meva ombra.
La idea se m'apareixia al 2008, tot viatjant per Logronyo, Burgos i Leon amb l'Eva. Un ciclista rere l'atre enfilava aquells camins i, des d'aleshores, he tingut el projecte mes o menys present. Ara toca. Un parell d'anys després, el que també m'empeny a aquesta aventura són les ganes d'aire i d'horitzó, d'espai i de temps sense mesura i, si les meves cames de filferro m'acompanyen, l'humil objectiu d'arribar a meta amb la satisfacció d'haver aconseguit l'objectiu.
Gaudeixo amb la pràctica del ciclisme d'estar per casa, del ciclisme contra el rellotge (contra-rellotge però a la inversa, com passant d'ell...). Fugir del dia a dia a cop de pedal, encara que només sigui quan ens escapem a l'Empordà (l'Alt), m'ajuda a desfer el rovell que s'acumula, i la intenció amb aquesta excursió prevista per l'agost és allargar i intensificar aquestes sensacions viscudes fins al dia d'avui només en petites dosis. Sovint m'he quedat a l'estació veient com passava el tren: "Ja agafaré el següent", m'he dit. Ara toca agafar pels pebrots aquest decebedor 2010 i intentar canviar-li la cara de pomes agres.
La web bicigrino.com, la Bíblia telemàtica dels que fan el Camí en bici, ofereix tot tipus d'informació, assessorament i serveis. Val a dir que m'ha ajudat força a preparar el viatge, el material necessari i a conèixer com d'altres han viscut l'experiència.
Aviat, coses sobre el trajecte, la logística i altres rondalles. Gràcies per llegir-me.
La idea se m'apareixia al 2008, tot viatjant per Logronyo, Burgos i Leon amb l'Eva. Un ciclista rere l'atre enfilava aquells camins i, des d'aleshores, he tingut el projecte mes o menys present. Ara toca. Un parell d'anys després, el que també m'empeny a aquesta aventura són les ganes d'aire i d'horitzó, d'espai i de temps sense mesura i, si les meves cames de filferro m'acompanyen, l'humil objectiu d'arribar a meta amb la satisfacció d'haver aconseguit l'objectiu.Gaudeixo amb la pràctica del ciclisme d'estar per casa, del ciclisme contra el rellotge (contra-rellotge però a la inversa, com passant d'ell...). Fugir del dia a dia a cop de pedal, encara que només sigui quan ens escapem a l'Empordà (l'Alt), m'ajuda a desfer el rovell que s'acumula, i la intenció amb aquesta excursió prevista per l'agost és allargar i intensificar aquestes sensacions viscudes fins al dia d'avui només en petites dosis. Sovint m'he quedat a l'estació veient com passava el tren: "Ja agafaré el següent", m'he dit. Ara toca agafar pels pebrots aquest decebedor 2010 i intentar canviar-li la cara de pomes agres.
La web bicigrino.com, la Bíblia telemàtica dels que fan el Camí en bici, ofereix tot tipus d'informació, assessorament i serveis. Val a dir que m'ha ajudat força a preparar el viatge, el material necessari i a conèixer com d'altres han viscut l'experiència.
Aviat, coses sobre el trajecte, la logística i altres rondalles. Gràcies per llegir-me.
Primer de tot felicitats per la gosadia solitària i quilomètrica (que no tothom seris capaç de fer).
ResponEliminaM’agradaria dir-vos que a finals dels anys vuitanta del segle passat en Xavi i un servidor ja enfilàvem les pujades dels set turons on descansa la vila de Castelló d’Empúries amb un artefacte que anomenàvem bici-moto. Aquesta bicicleta o motocicleta (sense motor) era de color gris, de bon metall i amb capacitat per a dos passatgers, no diria que de rodes massisses però quasi bé. Seient primàriament còmode al davant i al darrera un porta “bultos” on normalment hi reposava el darrera d’un dels dos.
Els viatges amb la bici-moto eren interessants, per exemple quan a l’estiu anàvem fins a la platja de la urbanització propera d’Empuriabrava on un dia dues nenes d’etnia gitana ens cridaven l’atenció dient: tan grande i con recamara (es preguntava com és que dues persones tant grans portessin “flotador”)
El més interessant però eren els viatges a Ca l’Ester era allà on compràvem una quantitat important de “Burmarflaix” i embolcallats amb paper de diari del mes abans els deixàvem a la part del darrera de la bici-moto i a gaudir de l’estiu de la vila i de la innocència d’aquells dies …
Animus pel trajecte,
Manel Puig (bici-moto-scuaix)