Dia 9 (13/8/19)

Lliçó de l'etapa: Els petits canvis són poderososTot i que t'alliberen de pedalar i pots fer descansar el cul (el dolor havia deixat de ser una molèstia, encara era dolor però ja formava part del paisatge...), els forts descensos d'ahir i l'acumulació de les etapes m'estan passant factura: La posició de les mans, els canvis continus de plat i pinyó i sobre tot, l'ús continu del fre del darrera, m'estan sobre carregant les mans de mala manera. Des del descens de l'alt de La Pedraja tinc un parell de dits de cada mà mig adormits i els canells una mica adolorits. El genoll esquerra encara grinyola a l'inici de cada etapa fins entrar en calor, però al vespre i un cop en fred em saluda de nou. És el "parte de guerra" fins l'etapa d'avui. No em puc queixar, he vist rodes amb radis cascats, cadenes partides, "reventons" inoportuns, caigudes amb ferides aparatoses, lesions amb adéu...L'única desgràcia a lamentar es el "suïcidi" del compta quilòmetres de la bici. El pobret ha decidit acabar amb el suplici precipitant-se des de la meva ma al terra en caiguda lliure (d.e.p.).

A poc més de 100 km. per acabar el camí la mecànica i la fortuna em respecten...i que duri.

L'etapa no és fàcil però, quan el coco funciona, les cames també. Tant se val que hi hagi una pujada en la que et vegis obligat a baixar de la burra, després vindrà una baixada i els molts quilòmetres recorreguts ja t'han ensenyat la lliçó. En Xavi ha anat tirant sense pressa, baixada cap a Portomarín a esmorzar, segell per a la credencial a l'església de San Nicolás i més pedals.

He tirat per la comarcal fins que, 15 km després, s'ha metamorfosejat en una carretera nacional d'aquelles plenes de camions. A la foto, hórreo gallec a tocar de l'asfalt:
Total, que quan els he tingut per corbata he pres la direcció marcada per les fletxes grogues i m'he mogut pel camí original, entre petits poblets, caminets i carreteretes, sense el respecte que fot anar a tocar del trànsit rodat , sovint amb el marge de l'asfalt reduït a poc més d'un pam. La meva vista ha agraït aquest petit canvi, també el meu olfacte, doncs he substituït la pudor de dièsel cremat dels camions per l'olor a flors dels purins dels ramats de vaques (vegi's el terra de la foto de la dreta). Per uns instants m'he tele transportat a l'Empordà (l'Alt!) i m'ha semblat sentir la flaire a fems dels seus masos...

Escatologies a part, el tram final del dia ha estat força més agradable, tot i que el guió exigia en alguns trams reempendre el traçat de la carretera. Un cop a Melide, i ja amb reserva a l'alberg O Apalpador, la primera migdiada en tot el Camí! L'etapa m'ha permès arribar abans de dinar i, després de devorar un paquet de pasta del Mercadona del dia abans, he anat (com diria en Xavi Vilabella) a estirar l'esquena. Resultat: migdiada de més de 2 hores fins que un parell de famílies nombroses amb els seus nens incorporats han ocupat l'habitació trencant el meu estat d'hivernació en ple més d'agost...

Queda poc, molt poc. Un dia tranquil i de pocs quilòmetres, poc més de 50, i trepitjaré la Praza do Obradoiro.