Dia 5 (9/8/10)

Llicó de l'etapa: Tot el que puja baixa...i torna a pujar.El dolor apareix sempre en el moment del contacte amb el seient, atenuant-se amb el pas dels minuts, però per l'efecte "acumulació de quilòmetres" s'agreuja la sensació amb el pas dels dies. Per primer cop m'he vist obligat a recórrer a l'efecte balsàmic de les cremes per millorar l'estat de les meves natges: "Antigongestiva Cusí" per després de la ruta i vaselina a dojo a la badana del culotte per a minimitzar la fricció a la zona de contacte.

Ah, i fa un parell de dies hi ha una punxadeta que em saluda desde la part superior del genoll esquerra a l'inici de cada etapa. Quan, al cap d'una estona les meves articulacions ja han escalfat, el dolor s'amaga fins el dia següent.


El canal de Castella ha acompanyat l'inici del recorregut, una imatge que no em feia preveure la canícula criminal de la resta del dia, elevada al quadrat per culpa d'un fort vent roent que empenyia de cara, fent de cada pedalada un suplici.


Poc a dir de la resta del dia, amb un paisatge força sec i monòton hem creuat les terres de Palència en direcció a Leon. Només Carrión de los Condes i Sahagún trenquen una mica l'"skyline" de la meseta. Quan un té hores, espai i poques ganes de parlar per endavant, s'acaba tancant com un musclo: Volia fer el camí en solitari i, com més hi he pensat, pitjor m'he sentit (per mi i per la companyia eventual, que no en té cap culpa de les meves neures).

En un parell d'ocasions alguna pujada amb el vent en contra m'ha fet baixar de la bici i el company de viatge ha desaparegut durant una estona, regalant-me una sensació de solitud reconfortant i alliberadora. Sota un sol de justícia, amb el cul pelat, amb més de 400 km de pedals, fet una merda...però feliç.

Després de 100 km., final d'etapa al poblet de Reliegos. Un meteorit hi va caure el dia dels innocents del 1947. Potser és per això que, a part de l'alberg i un parell de bars, no hi ha una ànima. Recordeu Juan Carlos, disciplinat lateral dret del Dream Team del Barça de Cruyff? L'hospitalero (el responsable) de l'alberg és parent seu i a la paret de la recepció en llueix orgullós alguna foto: "Aquí hay las mejores duchas del camino!". No li falta raó.

Menció a part el Bar La Torre, el del bocata monumental de truita per sopar. És un dels altres clàssics del camí, el bareto el porta un d'aquells homes lliures i aparentment feliços per el.leció i convicció. A les parets i la façana no hi ha un pam on no hi hagin escrits missatges al·lusius al camí i a la vida. Si en voleu una queixalada, vosaltres mateixos...