Dia 7 (11/8/10)

Lliçó del dia: La vida és com una muntanya russa (I)Després de 100km. ahir vaig situar el final d'etapa a mitja ascensió d'un dels mites del camí: la Cruz de Ferro. No m'han agradat mai les pujades, has de ser fort de cames i de coco i jo sóc dels que, quan aixeca el cap i veu "el que encara queda", no es veu capaç d'arribar sense tocar de peus a terra, i mai millor dit.


El cas és que aquest matí m'he trobat prou bé i he anat fent xino-xano, sense pressa però sense pausa, veient com el company mexicà quedava endarrerit (afegim-hi al meu pedaleig "alegre" les meves ganes de fer el camí en solitari). Sobre una muntanya de pedres s'alça un pal de fusta d'uns 5 metres d'alçada coronat per una creu. La tradició diu que el pelegrí hi ha de deixar una pedra, portada del lloc d'orígen. Jo hi he deixat la meva, una pissarra que vaig recollir dies abans amb en Benito "d'excursió" a la Serra de l'Albera. Allà amunt he coincidit amb els dos manobres de Bilbao, el gallec catxes i, com era de preveure amb Cuauhtémoc, el company de fatigues mexicà.

Amb l'agradable sensació d'haver arribat a un dels ítems del camí, he encarat el descens cap a Manjarín, lloc d'obligada visita: En aquest (des)poblat, dos "hospitaleros" amb indumentària de templers protegeixen "Camino del sol", un emplaçament per pelegrins. A l'exterior et recorden les distàncies cap a altres camins més llunyans. El meu record de la visita, un penjoll amb una petita creu de tau de fusta, utilitzada pels franciscans, una evolució del símbol ankh que els egipcis ja portaven com a amulet per atreure la sort.

Després d'un lleu ascens passat Manjarín, una baixada frenètica de prop de 20 km. per asfalt m'ha portat fins a Molinaseca, que m'ha rebut amb el seus arcs recordant-me al Pont Vell de Castelló, però en miniatura. A partir d'aquí només ha calgut seguir per la carretera fins arribar a Ponferrada, en plena comarca del bierzo lleonès. Aprofitant l'ombra matinal he tirat de la fruita que em vaig firar ahir i he esmorzat sense mirar el rellotge, sol per fi...i feliç.

A partir d'aquest moment he viscut el camí com he desitjat des d'un inici, a la meva. Tot i anar acompanyat, la presa de decisions (on i quan pedalar+esmorzar+dinar+dormir) ha recaigut sobre mi durant tot el camí i ara no vull decidir pels altres.
"Yo voy tirando". Aquestes paraules, que amagaven un adéu no explícit, han estat les de comiat del company mexicà després de retrobar-nos en una pausa camí de Villafranca del Bierzo.

La resta de l'etapa ha estat tranquila, en un semi-ascens continu camí de la dura etapa de demà. Com a companya de viatge, la remor del pas de l'aigua del riu Valcarce. Els arbres del seu llit ofereixen una ombra més que necessària a aquestes hores de la tarda. Aquesta pau només s'ha vist pertorbada pel soroll del pas dels camions pels ponts de l'autovia del nordest. A mitja tarda m'he plantat a L'Albergue do Brasil. A les portes de Galícia, en plena muntanya, una pausa brasilera. Itabyra, l'hospitaler de l'alberg, m'ha convidat al "sopa brasiler" on ell i cadascun dels pelegrins parlen de les seves experiències al camí en una trobada més aviat cumbaià de la qual, un cop retrobat el meu espai vital, amablement m'he autodescartat.

Passejant per la carretera de retorn a l'alberg després d'un volt pel poble he retrobat una cara famíliar del camí, un dels ciclistes gallecs. A mitja conversa he descobert que per l'arribada Santiago no em falten els 4 dies previstos, me'n faltaven només 3. Total, que enlloc d'haver preparat les etapes per a 11 dies...ho he fet per 10!! Tanta planificació, tant comptar quilòmetres per acabar un dia abans del previst!

No comment, shhh. Ooooommmmm. Respira, pensa: Arribaràs dissabte, et queden els 3 dies amb menys quilòmetres, per fí fas el teu camí i tindràs un dia i mig per passejar per Santiago.

Avui estic tant bé que fins i tot trec lectures positives dels meus errors de principiant. Bon final de jornada.