Dia 10 (14/8/10)

Lliçó de l'etapa: Aquest Camí s'acaba, però el teu continua...L'última de les etapes ha tingut un regust de comiat: Demà ja no pedalaràs, ni hauràs de vestir aquest ridícul "coulotte" (amb la conseqüent millora del reg sanguini entre cintura i genolls), ni et caldrà el casc (no obligatori pels peatons...però tot arribarà), no hauràs de matinar com els galls ni d'anar a dormir com les gallines. Demà deixaràs de fer el que, primer de forma més aviat mecànica i després gaudint a cada moment, has viscut els darrers 10 dies. Són els primers pensaments que m'han vingut al cap a l'inici del final de l'aventura.

Ha estat com un passeig dominical. Entre l'allau dels pelegrins a peu no he pogut evitar fer una foto a aquest italià sense presses i, tot sigui dit, sense una motxilla gaire pesada. D'aquesta manera s'hauria de viure, no tan sols el Camí, sinó el dia a dia:"Piano piano, si va lontano..."

El tram del dia ha estat una successió de petits poblats ramaders, alguns abandonats, on s'hi pot endevinar un passat amb més vida. El que viuen avui aquestes pedres és un desfilar de gent que, empès cadascú vés a saber per què, dirigeixen les seves passes i pedalades cap a Santiago. A mi, com que el tema religiós no el toco, em van empènyer les ganes de respirar; de tenir espai i temps per endavant i tractar-los amb cura, ja ho fan massa sovint això d'escapar-se, les hores i les distàncies. Volia treure-hi profit, per exemple, a aquell preciós passeig enmig d'atapeïts boscos de roures i eucaliptus.

5 quilòmetres per arribar. A les portes de Santiago de Compostela, el Monte do Gozo és un altre clàssic del Camí. Anys enrere des de la seva part més alta es podia veure la ciutat coronada per les torres de la seva catedral. Avui en dia amb prou feines es veuen les torres i, convertit en la darrera aturada abans d'entrar a la ciutat, el que podia haver estat un espai de tranquil.litat i pau és ara un pàrking per busos, una mena de complex turístic del qual m'he escapat per cames no sense fer-me abans a foto de rigor en l'emblemàtic monument, lleig com un pecat però monument al cap i a la fi.

És dissabte. Sumem-hi a la marabunta d'un cap de setmana d'agost el fet de ser any Xacobeu. L'entrada a Santiago l'he fet entre l'allau de pelegrins a peu que enfilaven cap a la Praza do Obradoiro. No dec haver entrat pels carrers correctes pels ciclistes perquè m'ha semblat no veure-hi cap bici. En un estret carrer en contra-direcció he hagut de baixar de la burra i fer un tram a peu demanant disculpes. Després de submergir-me en unes arcades i baixar un parell de trams d'escala, s'acostava el final del camí. La forta remor provinent de la plaça m'ha fet intuir la gentada que hi havia i, just abans d'entrar-hi per un dels laterals, he dissenyat la tàctica per a la meva entrada triomfal: Sense pujar a la bici, pas a pas i sense girar el cap per mirar la catedral, he anat creuant la plaça en diagonal fins a situar-m'hi al centre. Després de respirar a fons m'hi he encarat:

La Catedral de Santiago aixeca imponent la seva façana barroca sobre les escales i tots els quilòmetres han caigut de cop sobre les meves espatlles. Era el pes de l'emoció, suposo. L'estampa ha estat curiosa: gent plorant, abraçades, cants corals, gent desfeta pel cansament. Tot i que que sóc de llàgrima fàcil, m'he contingut i he complert amb la promesa :"Eva, per mooolts anys! Ja he arribaaat!"

He portat la bici a una botiga, Ultreya, per retornar-la a casa dels papis, a Castelló (d'Empúries!). M'he quedat amb el necessari en una alforja i he retornat l'altra amb la bici. A partir d'aquí, tinc dia i mig per fer el guiri.

10 dies i més de 800 km. després, no tinc clar si n'he tret una lliçó. Tampoc era la meva intenció quan vaig començar el viatge. El camí de la meva vida continua, amb pujades i baixades, sovint sobre terreny favorable però a vegades amb algun sot, amb el paisatge i les companyies adequades per a convertir-lo en un agradable passeig, mai en una cursa...

Dia 9 (13/8/19)

Lliçó de l'etapa: Els petits canvis són poderososTot i que t'alliberen de pedalar i pots fer descansar el cul (el dolor havia deixat de ser una molèstia, encara era dolor però ja formava part del paisatge...), els forts descensos d'ahir i l'acumulació de les etapes m'estan passant factura: La posició de les mans, els canvis continus de plat i pinyó i sobre tot, l'ús continu del fre del darrera, m'estan sobre carregant les mans de mala manera. Des del descens de l'alt de La Pedraja tinc un parell de dits de cada mà mig adormits i els canells una mica adolorits. El genoll esquerra encara grinyola a l'inici de cada etapa fins entrar en calor, però al vespre i un cop en fred em saluda de nou. És el "parte de guerra" fins l'etapa d'avui. No em puc queixar, he vist rodes amb radis cascats, cadenes partides, "reventons" inoportuns, caigudes amb ferides aparatoses, lesions amb adéu...L'única desgràcia a lamentar es el "suïcidi" del compta quilòmetres de la bici. El pobret ha decidit acabar amb el suplici precipitant-se des de la meva ma al terra en caiguda lliure (d.e.p.).

A poc més de 100 km. per acabar el camí la mecànica i la fortuna em respecten...i que duri.

L'etapa no és fàcil però, quan el coco funciona, les cames també. Tant se val que hi hagi una pujada en la que et vegis obligat a baixar de la burra, després vindrà una baixada i els molts quilòmetres recorreguts ja t'han ensenyat la lliçó. En Xavi ha anat tirant sense pressa, baixada cap a Portomarín a esmorzar, segell per a la credencial a l'església de San Nicolás i més pedals.

He tirat per la comarcal fins que, 15 km després, s'ha metamorfosejat en una carretera nacional d'aquelles plenes de camions. A la foto, hórreo gallec a tocar de l'asfalt:
Total, que quan els he tingut per corbata he pres la direcció marcada per les fletxes grogues i m'he mogut pel camí original, entre petits poblets, caminets i carreteretes, sense el respecte que fot anar a tocar del trànsit rodat , sovint amb el marge de l'asfalt reduït a poc més d'un pam. La meva vista ha agraït aquest petit canvi, també el meu olfacte, doncs he substituït la pudor de dièsel cremat dels camions per l'olor a flors dels purins dels ramats de vaques (vegi's el terra de la foto de la dreta). Per uns instants m'he tele transportat a l'Empordà (l'Alt!) i m'ha semblat sentir la flaire a fems dels seus masos...

Escatologies a part, el tram final del dia ha estat força més agradable, tot i que el guió exigia en alguns trams reempendre el traçat de la carretera. Un cop a Melide, i ja amb reserva a l'alberg O Apalpador, la primera migdiada en tot el Camí! L'etapa m'ha permès arribar abans de dinar i, després de devorar un paquet de pasta del Mercadona del dia abans, he anat (com diria en Xavi Vilabella) a estirar l'esquena. Resultat: migdiada de més de 2 hores fins que un parell de famílies nombroses amb els seus nens incorporats han ocupat l'habitació trencant el meu estat d'hivernació en ple més d'agost...

Queda poc, molt poc. Un dia tranquil i de pocs quilòmetres, poc més de 50, i trepitjaré la Praza do Obradoiro.

Dia 8 (12/8/10)

Lliçó de l'etapa: La vida és com una muntanya russa (i II)Tot i que en l'etapa d'ahir vaig coronar el punt més alt del Camí (Cruz de ferro, 1.495 metres), avui ha tocat l'etapa amb les ascensions més llaaaargues. Ara no recordo les vegades que he hagut de posar els peus a terra però, com a personeta poc propensa a les heroïcitats, no em feia res. Portava prop de 700 km. recorreguts i tant se me'n fotia. Com a primerenc en aquesta aventura he tirat per asfalt. Es veu que el camí d'orígen (el dels que van a peu) es una animalada fer-lo en bici, i l'escàs trànsit de vehicles fa recomanable pels ciclistes anar per la carretera. Puja que pujaràs fins que Galícia m'ha donat la benvinguda amb un preciós Arc de Sant Martí. Ha merescut la pena aturar-se de nou:

Una fina pluja i una atapeïda boira m'han acompanyat durant tota l'ascensió. Eren companyes de viatge benvingudes, el matí hauria estat molt dur si, enlloc de la fresca, el sol i la calor haguessin volgut seguir la meva roda. Puja que pujaràs, fins el primer dels clàssics dels dia, l'alt de O Cebreiro.

Hi ha més per veure que el que hi ha a la foto, però la boira ho ha amagat. Breu descens, massa breu, i de nou cap amunt pel darrer gran esforç del dia. El següent port, l'alt de San Roque. Quan he arribat a l'alt del Poio m'he dit: "Nano, ja ho tenim!" (la cara de restret de la foto és producte d'estirar el "gadgeto-braç" buscant l'angle perfecte). Era conscient que, un cop superat aquest pic tot anava coll avall, no només fins el final del dia a Sarria, sino el que em quedava de camí.

Fotia una rasca de mil dimonis i el xirimiri gallec a les altes velocitats de la baixada es convertia en tempesta, sort del "xubasqueru". A Samos el descens es suavitza, surt el sol i coincideixo amb un dels personatges de l'any al camí: Francisco Calderón empeny un curiós carro-bici de 100 kg. de pes, amb un gran "cor" de fusta d'om al davant, per a reclamar l'ús de la fusta dels arbres morts abans de destrossar la dels els arbres vius. Un altaveu més per una altra causa aparentment perduda.



Feia forces quilòmetres que se m'havien acabat les presses, l'angoixa i la tonteria. Fins i tot he arribat al final d'etapa, a Sarria, sense reservar alberg. A l'oficina de turisme em diuen que queden poques places en un nou alberg, el San Lázaro, tranquil i a un passeig del centre.
Primeríssima hora de la tarda. Aprofito un Mercadona proper per comprar el dinar i el sopar, menjar divers per escalfar al microones i fruita per demà. Passejant pel poble coincideixo amb els "manobres" de Bilbao, que s'han menjat en una sola etapa el dia abans tots els alts (Cruz de Ferro,O Cebreiro i Poio) d'una tacada. El dia d'avui se l'han agafat de festa. Potser ens trucarem per celebrar l'arribada a Santiago dissabte...o potser no. Crec que no.

Dia 7 (11/8/10)

Lliçó del dia: La vida és com una muntanya russa (I)Després de 100km. ahir vaig situar el final d'etapa a mitja ascensió d'un dels mites del camí: la Cruz de Ferro. No m'han agradat mai les pujades, has de ser fort de cames i de coco i jo sóc dels que, quan aixeca el cap i veu "el que encara queda", no es veu capaç d'arribar sense tocar de peus a terra, i mai millor dit.


El cas és que aquest matí m'he trobat prou bé i he anat fent xino-xano, sense pressa però sense pausa, veient com el company mexicà quedava endarrerit (afegim-hi al meu pedaleig "alegre" les meves ganes de fer el camí en solitari). Sobre una muntanya de pedres s'alça un pal de fusta d'uns 5 metres d'alçada coronat per una creu. La tradició diu que el pelegrí hi ha de deixar una pedra, portada del lloc d'orígen. Jo hi he deixat la meva, una pissarra que vaig recollir dies abans amb en Benito "d'excursió" a la Serra de l'Albera. Allà amunt he coincidit amb els dos manobres de Bilbao, el gallec catxes i, com era de preveure amb Cuauhtémoc, el company de fatigues mexicà.

Amb l'agradable sensació d'haver arribat a un dels ítems del camí, he encarat el descens cap a Manjarín, lloc d'obligada visita: En aquest (des)poblat, dos "hospitaleros" amb indumentària de templers protegeixen "Camino del sol", un emplaçament per pelegrins. A l'exterior et recorden les distàncies cap a altres camins més llunyans. El meu record de la visita, un penjoll amb una petita creu de tau de fusta, utilitzada pels franciscans, una evolució del símbol ankh que els egipcis ja portaven com a amulet per atreure la sort.

Després d'un lleu ascens passat Manjarín, una baixada frenètica de prop de 20 km. per asfalt m'ha portat fins a Molinaseca, que m'ha rebut amb el seus arcs recordant-me al Pont Vell de Castelló, però en miniatura. A partir d'aquí només ha calgut seguir per la carretera fins arribar a Ponferrada, en plena comarca del bierzo lleonès. Aprofitant l'ombra matinal he tirat de la fruita que em vaig firar ahir i he esmorzat sense mirar el rellotge, sol per fi...i feliç.

A partir d'aquest moment he viscut el camí com he desitjat des d'un inici, a la meva. Tot i anar acompanyat, la presa de decisions (on i quan pedalar+esmorzar+dinar+dormir) ha recaigut sobre mi durant tot el camí i ara no vull decidir pels altres.
"Yo voy tirando". Aquestes paraules, que amagaven un adéu no explícit, han estat les de comiat del company mexicà després de retrobar-nos en una pausa camí de Villafranca del Bierzo.

La resta de l'etapa ha estat tranquila, en un semi-ascens continu camí de la dura etapa de demà. Com a companya de viatge, la remor del pas de l'aigua del riu Valcarce. Els arbres del seu llit ofereixen una ombra més que necessària a aquestes hores de la tarda. Aquesta pau només s'ha vist pertorbada pel soroll del pas dels camions pels ponts de l'autovia del nordest. A mitja tarda m'he plantat a L'Albergue do Brasil. A les portes de Galícia, en plena muntanya, una pausa brasilera. Itabyra, l'hospitaler de l'alberg, m'ha convidat al "sopa brasiler" on ell i cadascun dels pelegrins parlen de les seves experiències al camí en una trobada més aviat cumbaià de la qual, un cop retrobat el meu espai vital, amablement m'he autodescartat.

Passejant per la carretera de retorn a l'alberg després d'un volt pel poble he retrobat una cara famíliar del camí, un dels ciclistes gallecs. A mitja conversa he descobert que per l'arribada Santiago no em falten els 4 dies previstos, me'n faltaven només 3. Total, que enlloc d'haver preparat les etapes per a 11 dies...ho he fet per 10!! Tanta planificació, tant comptar quilòmetres per acabar un dia abans del previst!

No comment, shhh. Ooooommmmm. Respira, pensa: Arribaràs dissabte, et queden els 3 dies amb menys quilòmetres, per fí fas el teu camí i tindràs un dia i mig per passejar per Santiago.

Avui estic tant bé que fins i tot trec lectures positives dels meus errors de principiant. Bon final de jornada.

Dia 6 (10/8/10)

Lliçó de l'etapa: La terra no és plana, encara que ho sembli (o al revés)

Ja ho canta en Quimi Portet:

"La terra és plana, ho sap tothooom,
però a les planes hi ha rieres, codinetes i turooons."

L'astre intercomarcal té prou raó: Etapa aparentment plana significa que no pujaràs de cop, però no descansaràs en tot el dia. El grau de dificultat de la jornada convidava a poder avançar prou com per, tal i com havia previst, agafar-me les darreres tres etapes amb tranquilitat tenint en compte que m'esperava la temible ascensió a la Cruz de Ferro i els durs ports de l'entrada a Galícia.

El camí avui ha circulat per camins de terra paral.lels a unes carreteres més aviat poc transitades i, per evitar la polseguera i aconseguir un rodar més plàcid, l'asfalt era la millor de les opcions. Hem arribat a León en un plis (a l'esquerra, la Casa de los botines de Gaudí, a l'esquerra la catedral) i de nou la plaça de la catedral s'ha convertit en punt de trobada d'altres ciclistes. M'ha passat pel cap d'aullegerir una mica el pes de les alforges, preveient les dures ascensions que m'esperen: Un llibre de lectura i la guia del camí en bici, un parell de samarretes, una clau per apretar els pedals i d'altres, una capsa, cap a Correus i 2 quilets menys. Sumats als que estic perdent suant com una cansalada en ruta no diré que ara volo però, tot ajuda.

A l'esquerra, homenatge improvitzat al pelegrí aprofitant el descans que ofereix la ombra del roure i a la dreta un escenari alternatiu per a l'spaguetti western. Tarda de pols, puja & baixa i, com ahir, vent de cara que et fa anar de cul...

Enmig del desert, un oasi. La meva mini-senyera ha delatat el meu origen i darrera de la barra servint refrescs i d'altres per la voluntat, aquest noi de Mataró ha arrencat en català: "Bon camí!". Més pols, falsos plans i poc d'espai vital i creuem Astorga, població on molta gent comença el batejat com a "mini-camí", o "camí pijo": Pelegrins a peu sense gaires dies per endavant i amb poques ganes d'arrossegar una motxilla trien Astorga com a punt de partida per arribar a Santiago. Aquí el Palau Episcopal d'Astorga, de Gaudí.
Avís: A Astorga no es ben vist posar els peus en remull a la font-sortidor del centre de la ciutat.

Poc més a destacar fins a la minúscula localitat de Rabanal del camino, on hi ha l'alberg El Pilar. Está a petar de gent, de bicis amuntegades a l'espera de les jornades finals. Sembla un concurs d'aquells "A veure qui la té més grossa"...la bici i la musculatura del tren inferior. Ciclistes hiper preparats esmolen les eines a l'espera de posar-se a prova i arribar abans que la seva ombra a Santiago.

Per cert, l'entrada de l'alberg apareix en un spot d'Aquarius. Em fot molta ràbia que utilitzin com a eina comercial indigents i presos (de fet, seria més original si féssin sortir els directius de la marca passant una bona temporada sense sostre o a la garjola), però us he de confessar que aquests dies m'he tornat mig addicte a aquesta beguda espirituosa...

Dia 5 (9/8/10)

Llicó de l'etapa: Tot el que puja baixa...i torna a pujar.El dolor apareix sempre en el moment del contacte amb el seient, atenuant-se amb el pas dels minuts, però per l'efecte "acumulació de quilòmetres" s'agreuja la sensació amb el pas dels dies. Per primer cop m'he vist obligat a recórrer a l'efecte balsàmic de les cremes per millorar l'estat de les meves natges: "Antigongestiva Cusí" per després de la ruta i vaselina a dojo a la badana del culotte per a minimitzar la fricció a la zona de contacte.

Ah, i fa un parell de dies hi ha una punxadeta que em saluda desde la part superior del genoll esquerra a l'inici de cada etapa. Quan, al cap d'una estona les meves articulacions ja han escalfat, el dolor s'amaga fins el dia següent.


El canal de Castella ha acompanyat l'inici del recorregut, una imatge que no em feia preveure la canícula criminal de la resta del dia, elevada al quadrat per culpa d'un fort vent roent que empenyia de cara, fent de cada pedalada un suplici.


Poc a dir de la resta del dia, amb un paisatge força sec i monòton hem creuat les terres de Palència en direcció a Leon. Només Carrión de los Condes i Sahagún trenquen una mica l'"skyline" de la meseta. Quan un té hores, espai i poques ganes de parlar per endavant, s'acaba tancant com un musclo: Volia fer el camí en solitari i, com més hi he pensat, pitjor m'he sentit (per mi i per la companyia eventual, que no en té cap culpa de les meves neures).

En un parell d'ocasions alguna pujada amb el vent en contra m'ha fet baixar de la bici i el company de viatge ha desaparegut durant una estona, regalant-me una sensació de solitud reconfortant i alliberadora. Sota un sol de justícia, amb el cul pelat, amb més de 400 km de pedals, fet una merda...però feliç.

Després de 100 km., final d'etapa al poblet de Reliegos. Un meteorit hi va caure el dia dels innocents del 1947. Potser és per això que, a part de l'alberg i un parell de bars, no hi ha una ànima. Recordeu Juan Carlos, disciplinat lateral dret del Dream Team del Barça de Cruyff? L'hospitalero (el responsable) de l'alberg és parent seu i a la paret de la recepció en llueix orgullós alguna foto: "Aquí hay las mejores duchas del camino!". No li falta raó.

Menció a part el Bar La Torre, el del bocata monumental de truita per sopar. És un dels altres clàssics del camí, el bareto el porta un d'aquells homes lliures i aparentment feliços per el.leció i convicció. A les parets i la façana no hi ha un pam on no hi hagin escrits missatges al·lusius al camí i a la vida. Si en voleu una queixalada, vosaltres mateixos...